Mare divertint-se amb el seu fill
26 gen. 2018

10 punts importants per donar més seguretat als nostres fills (…i agafar-ne els pares)

A vegades pot passar que alguns pares amb la dèria de no fer “patir” els seus fills o amb la por de no ser considerats uns “bons pares” tinguin una actitud massa complaent i fins i tot sumisa dels seus fills.

Pares que, d’alguna manera, sobreprotegeixen als seus fills, altres que passen de sobreprotegir a parlar i tractar malament….altres que directament tracten amb massa duresa, en definitiva amb tota la voluntat de fer-ho bé no acaben de ser la guia que volien pels seus fills i tenen una sensació constant de frustració i de no “arribar” a l’expectativa que tenien com a pares.

El que pot estar passant és que moltes vegades,  o bé repetim patrons familiars o bé no volem reproduir-los i ens n’anem a l’altre extrem o simplement amb aquest “esforç forçat” no acabem de “confiar” i actuar amb més “naturalitat”. En altres casos posar consciència en el tipus de fill que volem tenir i en el tipus de pare que volem ser pot servir per posar la base a una relació sana, nutritiva i de creixement mútu.

La qüestió és trobar el nostre equilibri i sentir-nos en coherència.

Cada família és un món, cada fill és una persona diferent a una altra, cada progenitor té les seves pròpies creences sobre el què significa ser pare o mare.

Ara bé hem de tenir present que una persona necessita poques coses per tal d’esdevenir un ésser autònom:

Una bona educació. Amb això parlem de coses molt bàsiques com arribar als llocs i dir bon dia, gràcies o adéu, així com tenir un comportament social correcte. I tot i que sembla bàsic això a vegades no passa, us ho asseguro.

Límits clars i control de la situació. Els límtis ens donaran la pauta tant a nosaltes, els pares,  com als nostres fills per tal de saber sense cap mena de dubte el què sí i el què no està permès. Si a casa els insults i les faltes de respecte no es toleren, doncs cada vegada que n’hi hagi un,  hi ha d’haver una conseqüència. No pot ser de “fer-nos el suec”. Perquè sinó aquestes conductes van a més i amb quince anys tenim nois i noies  que “maltracten” als seus pares.   Feu de pares no d’amics.

Responsabilitat. Aquesta paraula és diferent que “culpabilitat”. Hem de fer reflexionar als nostres fills sobre què han fet malament i la manera de” reparar”, solucionar, “arreglar”, etc…allò que han fet. Si els diem “tu tens la culpa”, no poden fer res, ah sí,  demanar perdó i ja està… En canvi quan ensenyem als nostres fills a ser responsables poden “agafar” la seva part de responsabilitat en la situació que sigui i així no instal·lar-se en papers de “víctima perpètua” o ” botxí fatale”. Sempre és millor dir: ” Has fet una dolenteria i descriure l’acció” que dir “Ets dolent” o “Ets bo”. No hi ha bons o dolents, hi ha situacions i postures que adoptem en cada situació, però podem escollir-ho! Ensenyeu-li! Saber disculpar-se sentidament també és un repte.

No posar etiquetes. Una cosa que fan molts pares és posar etiquetes als seus fills i ….als dels altres. Això no aporta res de profit ni per uns ni per als altres.Compte amb el llenguatge que utilitzem, hem de descriure conductes, no estats!!!. Aquí tindria cabuda el fer reflexionar al vostre fill, sobre el seu paper dintre dels conflictes i què pot fer per millorar-lo en una direcció o altre. I sobretot no el critiquis, digues-li el què esperes d’ell!

No ser assistents dels nostres fills. Els estem confonent un cop més. Els pares  i més endavant altres persones no són els seus assistents. No se’ls ha  de complaure constantment. Fer-els-hi tot, que no els falti de res. Així creixerant pensant que el món els deu alguna cosa i fomentarem la seva “tirania” i el seu “narcissisme”. Si li ensenyem a ser “responsable” i “autònom” amb  hàbits i tasques quotidianes també ho serà en altres a mesura que vagi creixent. No els hi tingueu pena!!! Són molt capaços!!! Que ho notin!

Validar les seves emocions, escoltar-los. Aquí valdria el fet que pugui estar enfadat o trist però no per això contesti malament o tingui un actitud bel·ligerant i despòtica. Per tant dir-els-hi: “Entenc que puguis estar enfadat, de tota manera no permetré que em parlis així, et demanaria que m’ho diguessis d’una altra manera”. La intel·ligència emocional dels nens té molt a veure amb la dels seus progenitors. Si aquests no se l’han treballat o l’han desenvolupat els serà difícil ajudar als seus fills a ser intel·ligents i destres en aquest àmbit.

Educació en positiu. Dir-els-hi el què esperem d’ells, el què sí poden fer: en comptes de passar el dia dient “no facis això,  ni allò,  ni allò altre….dir el que sí poden fer i que poden fer bé les coses. Els hi hem d’ensenyar la manera.  Evitant les paraules pejoratives i els insults. Si com a pares insultem als nostres fills pot ser que ells aprenguin a insultar-nos i a faltar-nos el respecte. Tampoc cal cridar. Quan estiguem enfadats, només cal dir “M’estic enfadant” amb una veu greu i actuar amb coherència. I sobretot sense comparacions, cadascú de nosaltres som únics, especials i irrepetibles. Si ens comparen constantment amb altres persones la nostra autoestima es veu construïda en comparació amb els altres sense saber ben bé qui som o quins punts forts i febles tenim o hem de millorar.

Passar a l’acció, no més amenaces, coherència. La cantarella de “Si no fas això…..et castigaré” Si no fas allò altre no anirem al cinema” . Prou!!! Si voleu podeu donar tres oportunitats al vostre fill, però a la de tres es queda sense anar al cinema o sense la sortida en bicicleta que volia fer…o el treiem del súper o de la botiga perquè ens està fent una marranda perquè no li comprem una “xuxe”. Però passeu a l’acció. Coherència, actitud positiva i passar a l’acció!!!

Frustració. S’ha d’aprendre a casa, és com l’educació en valors i l’eduació del saber estar i comportar-se. Tot això s’ha de portar a la motxilla quan surten de casa, han de saber què és i haver-ho experimentat de la mà dels que més els estimen. ” Si alguna cosa no pot ser…tranquils…això és supera..el que no es supera tant fàcilment és l’abandonament afectiu o el fet de tenir una educació que “confón i enganya”! Tot no s’hi val!!!

Amor incondicional i fermesa. L’amor ni es compra ni es ven. Ni es canvia per res. L’amor no és un paquet de cromos, intercanviable. L’amor és confiança, l’amor és donar i rebre, l’amor és respecte. L’amor simplement és. Ni l’estimarem més si es porta bé, ni el deixarem d’estimar si no fa alguna cosa que volem nosaltres.

Ha d’aprendre que estimar és respectar i que és una cosa recíproca!

Confieu, respireu, sentiu i actueu!